CRISTÒFOR
COLOM I ELS ARXIUS D’EIVISSA
El
veritable cognom o llinatge del descobridor del Nou Món era Colom
i no Colón com es diu a les Capitulaciones de Santa Fe de l’abril de 1492.
Així ho testimonia, en dóna fe, l’historiador Gonzalo Fernández de Oviedo
y Valdés (1478-1557) a Historia general y natural de las Indias, Islas
y Tierra Firme del Mar Océano, obra que fou publicada per la Real Academia
de la Historia de España l’any 1851. Gonzalo Fernández de Oviedo, que en
tota la seva història parla de Colom referint-se al navegant, als
seus germans, fills i família restant, informant-nos que va conèixer l’home
que va pactar amb els Reis Catòlics durant el setge de Granada, que el va
veure arribar a Barcelona a la tornada del primer viatge i, per afegiment,
fou patge a la cort reial al mateix temps que Diego Colom, fill primogènit
de l’Almirall. Sens cap dubte, Oviedo tenia raons molt poderoses per a escriure
que el llinatge del descobridor i la seva família era Colom, motius
que només poden derivar del coneixement i tracte directe que tingué amb
el navegant i el seu entorn familiar. A Oviedo no li van haver d’explicar
– ho diu ell mateix -, sinó que va viure molt de prop els fets esdevinguts
abans i després del descobriment.
Per
altra banda, a Bibliografía Colombina [Real Academia de la Historia,
Madrid, 1892, p. 4], hi ha la següent anotació: <<Al fol. 89 v., de
16 de junio 1488: Di a Cristóbal Colom tres mil maravedís por
cédula de Sus Altezas>>. L’anotació es troba als comptes del tresorer
de Sevilla, Francisco González.
A Bibliografía Colombina es diu també que l’anotació
citada es troba a l’Archivo de Simancas, Contadurías Generales, 1a època,
número 43, Colección de documentos inéditos de Indias, t. XIX, p.
456-457.
Aleshores,
puix que el cognom o llinatge Colom és originari de les terres que
formaven la Confederació Catalano-Aragonesa, l’antiga Corona d’Aragó, seria
just pensar que la família del descobridor d’Amèrica era natural d’algun
dels seus territoris: Catalunya, València, Balears. En canvi, des de fa
més de 500 anys, han sorgit diverses teories que fan al descobridor natural
de Gènova, Savona, Milà, Còrcega, Galícia, Portugal, Castella, Grècia i
fins i tot Noruega. També es disputen el bressol de Cristòfor Colom
diversos llocs del Principat de Catalunya, Mallorca i Eivissa. És a dir,
el genial navegant és l’home més disputat de la història. Tanmateix, només
va poder néixer en un sol lloc.
El
gran problema que tenen totes les teories que presenten un Cristoforo Colombo,
Colón o Colonne com a aspirants al títol de descobridor és que semblen ignorar
a gratcient que el veritable llinatge del descobridor era Colom.
I així ho diuen Oviedo i els documents oficials de l’època, com hem vist
abans.
Però
els falsaris de la història s’obliden d’alguna cosa més: Cristòfor Colom,
i encara avui en dia els seus descendents, va utilitzar en el seu escut
unes armes catalanes no existents en cap altra nació. Cristòfor Colom
no tenia com a llengües maternes el toscà [base de l’actual italià], ni
el genovès, ni el portuguès, ni el castellà. Així, de manera científica,
ho va deixar escrit el gran filòleg espanyol Ramón Menéndez Pidal [La
lengua de Cristóbal Colón, Buenos Aires, Espasa-Calpe, 1944].
Al
mateix temps, s’ha anat dient per part de diversos historiadors que en els
escrits del descobridor s’hi troben alguns catalanismes, però no passen
d’aquí, no aprofundeixen, de tal manera que durant molts anys vaig estudiar
tots els seus textos per a intentar esbrinar la veritat i crec haver demostrat
que la llengua materna de Colom era la catalana [Cristóbal Colón,
catalanoparlante, Eivissa, Mediterrània-Eivissa, 1994].
Ara
bé, el fet que el descobridor tingués el català com a llengua materna no
ofereix una solució respecte a si era natural o tingué arrels al Principat
de Catalunya, a Mallorca o a Eivissa. En realitat, la meva llarga investigació
ha servit per a consolidar la molt fundada sospita de què Cristòfor Colom
era català de nació i ha anat com anell al dit a tots els meus amics i companys
d’investigació, tots membres del Centre d’Estudis Colombins d’Òmnium Cultural
de Barcelona. I jo, de veritat, estic molt content perquè aquí i ara es
tracta de desxifrar l’enigma colombí, de trobar la veritat i poder presentar-la
al món sencer.
Tanmateix,
hi ha un fet transcendental a la vida de Cristòfor Colom que, científicament,
l’acosta a una terra determinada. Es tracta dels noms que va utilitzar en
els quatre viatges per a batejar els accidents geogràfics, els topònims,
que venen a provar que el descobridor coneixia molt bé i que li eren agradables
les costes d’Eivissa i Formentera. Es tracta d’una altra investigació inèdita
[De Ibiza y Formentera al Caribe – Cristóbal Colón y la toponimia,
Eivissa, 2000], on hi he analitzat fis a 197 noms, amb el resultat de que
descartant els conjunturals, les advocacions marianes i de sants, la majoria
es troben a les illes Pitiüses i coincideixen amb noms molt característics
de la nostra costa. Colom, doncs, traslladà molts topònims del Mediterrani
Occidental al Carib, especialment eivissencs i formenterencs, però, curiosament,
per a desesper dels defensors d’un Colom italià, cap és de Gènova ni de
Ligúria.
Cristóbal
Colón, duc de Veragua, em digué en una carta datada el 23 de maig de 2000,
que el llibre <<És un magnífic treball. Veig com un encert l’extensió
que ha plantejat ja que no s’ha cenyit tan sols a aquells topònims que poguessin
tenir relació amb les Pitiüses, sinó que, amb un criteri generalista que
aplaudeixo, s’ha proposat estudiar tots els què ha trobat, fos quin fos
el motiu que va originar el topònim. Molts investigadors ho agrairan>>.
I afegeix: <<També el recordaran quan puguin trobar en la seva obra
una explicació coherent als termes d’origen català o balear tan singulars
com cheranero, que als castellanoparlants ens resulten inintel·ligibles>>.
El mot cheranero, utilitzat per Colom en el primer viatge,
diuen alguns historiadors que significa Quersoneso i algun o altre
carenero, però, en realitat, és una castellanització del català serener/xerener,
que equival a recer, abric.
El cognom o llinatge Colom a Catalunya i Balears
La
veritat és que els investigadors catalans, entestats en demostrar que Cristòfor
Colom i els seus germans Diego y Bartolomé eren naturals del Principat
de Catalunya, han localitzat en els arxius històrics, en els de protocols
notarials de Barcelona i en altres ciutats catalanes a diverses famílies
Colom, entre elles algunes que van donar personatges importants a
la vida política, religiosa i social del Principat [veure Colom i el
Món català, Centre d’Estudis Colombins, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona,
1993]. A Mallorca, que també compten amb molts bons arxius històrics i de
protocols notarials, també s’hi han localitzat nombrosos Colom, però,
a l’igual que al Principat de Catalunya, els investigadors colombins no
han estat capaços de trobar una família de la qual haurien pogut sortir
els tres germans Colom que, a partir de 1492, foren coneguts oficialment
amb el cognom Colón a Castella i Lleó.
Pel
que fa a Eivissa [veure Nito Verdera, La verdad de un nacimiento – Colón
ibicenco, Kaydeda, Madrid, 1988, pp. 202, 203, 204, 232-234], a l’arxiu
històric hi ha documentat un Bernat Colom, un dels tres jurats de
l’illa, que l’any 1340 va viatjar a Perpignan per a entrevistar-se amb el
rei Jaume III. Hi hagué un Joan Colom que el 1379 tenia el monopoli
a Eivissa sobre els drets d’entrada i sortida de captius. També es troba
documentat a l’Arxiu de la Catedral d’Eivissa un Francesc Colom,
que el 1385, en qualitat de procurador de la Universitat (institució d’autogovern)
va negociar certs assumptes a Barcelona amb el rei Pere IV.
Els
Colom d’Eivissa, doncs, per la seva posició política, social i econòmica
deurien ser una branca dels Colom que tenien propietats al Call jueu
de Barcelona [R. Carreras Valls, Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal
Colom, Barcelona, 1931, p. 109], i és que el navegant descobridor d’Amèrica
només s’explica cam a català de nació i d’ascendència jueva [veure Nito
Verdera, Cristóbal Colón, originario de Ibiza y criptojudío, Consell
Insular d’Eivissa i Formentera, Eivissa, 1999].
L’historiador
peruà Luis Ulloa [veure El pre-descubrimiento hispano-catalán de América
en 1477/Xristo-Ferens Colom, Fernando el Católico y la Cataluña española,
París, 1928, pp. 251 i 252], diu que <<Quan, amb el criteri de veritat
que informa la tesi catalana, i prèvies totes les garanties morals que sóc
el primer en exigir, s’hagi acabat de revisar i de depurar radicalment les
fonts de la bibliografia colombina, tasca que no es troba a l’abast d’un
home, sinó que requereix l’esforç de molts; quan s’hagi acabat el registre
intel·ligent i a fons dels arxius de Catalunya, inclosos els de les antigues
províncies catalanitzades, els d’Aragó i Navarra i els de certes províncies
de França (Provença i Bearn), molt en especial els arxius notarials; quan
es procedeixi a la catalogació de tots els Colom catalans del S.XV,
com s’ha fet la dels Colombo genovesos; aleshores, estem segurs, malgrat
la malevolència dels homes i de les injúries del temps, la quantitat de
papers que es reculli relatius a la personalitat del veritable descobridor
de la que és avui Amèrica, serà tan gran, i les revelacions que ells continguin,
tals que es podrà reconstruir minuciosament la genealogia i la biografia
del gran mariner>>.
Resulta,
tanmateix, que a Eivissa no es pot portar a terme la revisió dels arxius
perquè, no se sap com, gran quantitat de la seva documentació ha desaparescut,
segons el doctor Bartolomé Escandell Bonet [Ibiza y Formentera en la
Corona de Aragón (siglos XIII-XVIII), Palma de Mallorca, 1994, pp. 81
i 82, 279 i 280], en tractar sobre l’Arxiu de Protocols d’Eivissa, assenyala
que <<Les escriptures notarials o protocols eivissencs disponibles
(capitulacions matrimonials, testaments, escriptures d’asociació mercantil,
herències, partides, inventaris, en conclusió: relacions contractuals de
diversos tipus...) no es remunten a etapes inferiors al S.XVII>>.
En efecte, a la notaria d’A. Rodero García, al carrer Gaspar Puig de la
ciutat d’Eivissa, on es troba l’arxiu de protocols, he pogut comprovar que
hi ha 77 lligalls del S.XVII i que el primer és datat de 1609. És a dir,
que malgrat molt em pesi, no puc seguir documentalment el rastre dels Colom
eivissencs que tinc documentats en el S.XIV. I de notaris públics ja n’hi
havia a Eivissa en el S.XIII, noms que cita el doctor Ecandell Bonet: Bn.
de Costa, Petrum Vinateri, Guillermum de Villasolato, Pons Darchs, Bernardo
de Verneto, Raimundo Ollarii de Pallatiolo, Raimundo de San Justo i Ramón
Rabassa.
L’historiador
i arxiver de la catedral d’Eivissa, en Joan Marí Cardona, traspassat el
gener de 2002, [veure Pergamins i Índex Vell de Tarragona, Eivissa,
1997], aporta els noms de molts altres notaris públics eivissencs: Berengarii
Orvay (1309), Guillermi Alberti (1333 i 1334), Beregarii Cardona (1342),
Petri Peregrini (1336), Arnaldo de Torrentibus (1337), Simonis de Plandolito
(1341), Raymundo de Avinyo (1392), Johannis Pascasii (1410), Johannis de
Montesolo (1489), Gregori Serra (1491), Johannis Llado (1506) ...
Per
altra banda, Joan Marí Cardona [veure Els llibres dels Entreveniments,
Eivissa, 1981, p. 392] cita a 22 notaris públics eivissencs entre 1530 i
1532. Un altre notari públic documentat del S. XV és Bernat Massaler [a
Llibre de determinacions del Consell (1456-57), Antonio Ferrer Abárzuza,
Eivissa, 1995].
El
doctor Bartolomé Escandell explica, en tractar el tema de l’Arxiu de Protocols,
que <<... els notaris exerciren durant molts segles la seva funció
de fedataris com a activitat de naturalesa privada, per la qual cosa les
seves escriptures tenien en gran mesura caràcter de propietat personal,
cosa que explica que, en estar ordinàriament en mans particulars, s’hagin
perdut o, en el millor dels casos, els conservats no es remuntin en el temps
tant com seria desitjable>>. Efectivament, ningú no sap on són ni
quan van desaparèixer els protocols d’Eivissa anteriors a 1609, però si
que s’ha d’admetre que és una cosa estranya perquè a Catalunya i a Mallorca
sí que s’han conservat. Per la seva part, l’arxiver-historiador Joan Marí
Cardona també està sorprès per la manca de protocols dels segles XIII, XIV
i XV, fins el punt que s’ha interessat per ells i ha investigat en els arxius
de Tarragona, Barcelona i Mallorca, fins al moment sense sort. Tractant-se
de tants notaris i de protocols de tres segles que s’han volatilitzat, es
pot preguntar si es deu a un fet intencionat o a una mà negra interessada
en què es perdés per sempre bona part de la nostra història.
Arxiu de la Catedral d’Eivissa
Segons
el doctor Bartolomé Escandell [veure Ibiza y Formentera en la Corona
de Aragón, (siglos XIII-XVIII), tom I] les principals sèries documentals
provenen dels anomenats Quinque Libros (anys 1520-1800) o registres
sagramentals; la sèrie de Llibres d’Entreveniments (anys 1528-1785), que
són el registre d’intervencions – presències, assistències o concurrències
– dels membres de la comunitat parroquial, en les pàgines del qual s’hi
van anotar els aconteixements més notables o rutilants de la vida insular;
els Libros de Actas Capitulares, així com els de rendes i patrimoni
conservats, s’inicien el 1600. Pel que fa a la documentació de la Curia
del Vicario General, conservada a partir de 1699, està constituïda
per processos civils i criminals, causes matrimonials, provisió i litigis
beneficials, reials ordres, obres pies, etc.
Afortunadament,
en les Capbrevacions de propietats de l’arquebisbe Iñigo de Tarragona (1396-1398),
amb data del 15 de setembre de 1398, es descriu la propietat d’un tal Lluís
Martí, << que en altre temps fou de Francesc Colom, ja mort>>.
Probablement, es tracta del mateix Francesc Colom que el 1385, en
qualitat de procurador, va visitar el rei Pere IV a Barcelona.
Finalment,
a la secció del Sant Ofici hi ha informes dels “Familiars” insulars del
Tribunal de la Inquisició, però corresponen als anys 1600-1800. És a dir,
que també és molt difícil poder seguir el rastre de la comunitat jueva i
de la família Colom a l’Arxiu de la Catedral d’Eivissa.
Arxiu Municipal d’Eivissa
Seguim
al doctor Escandell Bonet, el qual diu que l’AMI custodia la documentació
de l’antiga Universitat (institució catalana de govern insular), institucionalitzada
el 1299 pel rei Jaume II. Els fons corresponents a aquesta institució són
els llibres de Juraria, del Consell Secret i del Consell General. Sent en
la pràctica la Universitat l’únic municipi insular, era gestor, per tant,
de la vida col·lectiva. S’han conservat els llibres de Determinacions del
Consell Secret i General (1456-1597): 22 llibres, alguns fragmentaris; llibres
de Juraria (1600-1723), Regidoria (1724-1809), Pòlisses (1554-1774), llibres
d’Impostos (1577-1784), Depositari (1566-1790), que són llibres comptables;
Clavari (1373-1785), li estava encomanada la compra i administració d’abastaments;
Manuals dels Oficials (1610-1782), consignació de compres, dèbits com els
dels arrendadors de drets i de delmes; Síndic (1620-1789), era l’oficial
encarregat del cobrament dels deutes; Moneder (1487-1563), l’oficial moneder
que es feia càrrec del dipòsit i administració de les partides de moneda
de coure encunyades a l’illa per concessió reial; Obrer (1483-1784), li
competia el cobrament de talles i repartiments, pagament de posades, hostals
o fondes de la gent de guerra; Escrivà de la sal (1469-1685), l’escrivà
que portava els comptes dels operaris extractors; Guardià de la sal (1470-1710),
que portava la relació de les naus que carregaven sal, dels obrers que les
carregaven i de les unitats embarcades. A partir del S. XVII, es consignaren
els patrons illencs.
Hi
ha molts més llibres en l’AMI, però comencen el 1600 o ben avançat el S.
XVII. Com en el cas dels protocols notarials, és molt sospitós que hi hagi
tanta penúria documental dels SS. XIV i XV, amb la qual cosa ens han escamotejat
massa anys de la nostra història.
En
consequència, per a identificar als Colom d’Eivissa és necessari
portar a terme una exhaustiva investigació de fets i circumstàncies que
relacionen la família amb les Pitiüses, com les ja fetes sobre la llengua
del descobridor, en la qual apareixen els termes o mots dialectals eivissencs
bil·la (tira de roba, esquinç, parrac) i barlovent (costat
de l’embarcació per on ve el vent) i la toponímia utilitzada en els quatre
viatges. Hi ha altres estudis en vies de desenvolupament i espero, algun
dia, acabar aquests mots encreuats o el mosaic, com em va dir Simon Wiesenthal,
famós caçador de nazis i investigador colombí, en el seu despatx de Viena.
En qualsevol cas, amb tants C. Colombo, Colón o Colonne utòpics que ens
presenten, el navegant Cristòfor Colom, català d’Eivissa, guanya
la batalla per eliminació.
Universitat: corporació rectora d’un conjunt de ciutadans; corporació
municipal.
Capbrevacions: acció de marcar els límits de les finques subjectes
al pagament dels impostos; llibres on es registraven ...
Entreveniments: llibre d’aconteixements, esdeveniments.
Juraria: llibre de registre dels jurats / Jurat: cadascun
dels membres de les antigues universitats.
Regidoria: llibre de registre de regidors.
Pòlisses: documents justificatius d’un contracte d’assegurança,
de noli, de subministrament, etc.
Patrons: els què menen barques de pesca o naus de cabotatge.
