EL
CATALÀ, LLENGUA DE COLOM
I també
queda provat allò dit en una extensa nota marginal, en llengua castellana,
escrita per Colom en un llibre de la seva propietat; Historia rerum ubique
gestarum d’Eneas Silvio Picolomini, en la qual el genial navegant explica
els seus càlculs sobre l’era del món. ¿Serà que el Critoforo Colombo genovès,
nascut el 1451, no era Cristòfor Colom? Ningú pot negar que l’Almirall tenia
coneixements de la llengua italiana perquè a Historia di Plinio,
escrita en aquesta llengua i conservada a la Biblioteca Colombina de Sevilla,
hi ha la següent nota marginal escrita per Colom: <<Del ambra es
çierto nascere in India soto tierra, he yo no ha fato caure in molti monti
in la isola de Feyti uel de Ofir uel de Cipango, a la cuale habio posto
nome Spagnola, y ne o trouato pieça grande como el capo, ma no tota chiara,
saluo de chiaro y parda, y otra negra; y ve n’e asay>>. Significat
en català: <<És cert que l’ambre neix a l’Índia sota terra i jo vaig
fer excavar en molts turons de l’illa de Feyti (Haití) o l’Ofir o el Cipagno,
a la qual li havia posat el nom d’Espanyola i allà vaig trobar una peça
gran com el cap, però no tota clara, sent entre clara i fosca i una altra
negra, i n’hi ha bastant>>.
Paraules
no italianes són: del, es cierto, tierra, yo, pieça, como, el, y, pardo,
otra, negra. Però la redacció no pot atribuir-se a una persona que tingués
l’italià com a llengua materna. Salvador de Madariaga [Vida del Muy Magnífico
Señor Don Cristóbal Colón, Buenos Aires, 1958, p. 73] qualifica el text
<<com un argot indescriptiblement còmic en el qual les paraules
italianes o pseudoitalianes ni tan sols són majoria en un context italiano-castellà-portuguès>>,
per afegir que <<és tan forassenyat, que de no ser apòcrif, només
pot explicar-se per un moment d’aberració mental>>.
D’altra
banda, entre les nombroses notes i postil·les de Colom en els seus llibres
de lectura, totes en castellà i llatí, n’hi ha una altra en italià, al Libro
de Profecías [Biblioteca Colombina de Sevilla]: <<Doppo el
pecato delli primi parenti cadendo l’homo de male en pegio perdete la simigliança
de Dio et, como dice el psalmista, prese similitudine de bestia>>.
En català vol dir: <<Després del pecat dels primers pares caient l’home
de mal en pitjor va perdre la semblança amb Déu i, com diu el salmista,
va prendre la semblança de bèstia>>. En aquest cas: el, en, como,
de tampoc són paraules italianes. Així que el suposat “genovès” Colom
tan sols ens ha deixat dues notes escrites en “italià”, res en portuguès
ni tampoc, que jo sàpiga, en dialecte genovès i, a excepció dels caràcters
xifrats, la resta de la nombrosa correspondència, ja siguin documents autògrafs
o de copistes, estan escrits en castellà. I si no n’hi ha prou amb el problema
de que el Colonus ligur no tingués l’italià com a llengua pròpia,
veiem el que diu fra Bartolomé de las Casas:
-
<<Todas estas son sus palabras
formales, algunas dellas no de perfecto romance castellano, como no fuese
su lengua materna del Almirante>>. [Totes aquestes són les seves
paraules formals, algunes no d’un perfecte romanç castellà, com no fos la
llengua materna pròpia de l’Almirall].
-
<<En este paso hace mención
el Almirante de muchos puntos de tierra e islas e nombres que les había
puesto, pero no parece cuando, y en esto y en otras cosas que hay en sus
itinerarios, parece ser natural de otra lengua, porque no penetra del todo
la significación de los vocablos de la lengua castellana, ni del modo de
hablar della>>
[En
aquest pas l’Almirall fa esment de molts punts de terra i illes i noms que
els havia posat, però no apareix quan, i en això i en altres coses que hi
ha en els seus itineraris, sembla ser natural d’una altra llengua, perquè
no penetra del tot la significació dels mots de la llengua castellana, ni
de la seva manera de parlar].
-
<<Estas son sus palabras,
y no muy polidas en nuestro romance, pero, cierto, no por eso dignas de
desechar>>.
[Aquestes
són les seves paraules, i no molt acurades en el nostre romanç, però, cert,
no per això dignes de rebutjar].
-
<<Todas estas son palabras
del Almirante, con su humilde y falto de la propiedad de vocablos estilo,
como quien en Castilla no había nacido>>.
[Totes
aquestes són paraules de l’Almirall, amb el seu estil modest i mancat de
la propietat en els mots, com qui a Castella no havia nascut].
-
<<Estas son sus palabras,
puesto que defectuosas cuanto a nuestro lenguaje castellano, el cual no
sabía bien, pero más insensiblemente dignas>>
[Aquestes
són les seves paraules, per tal com són defectuoses pel que fa al nostre
llenguatge castellà, el qual no sabia bé, però més insensiblement dignes].
Hi ha un
altre testimoni important relacionat amb la llengua que parlava Colom en
arribar a La Rábida (Huelva), i és el de García Hernández, físic (metge)
de Palos, que en ocasió dels plets colombins va declarar: <<E que
estando ally ende este testigo un frayle que se llamaba fray juan peres
q’es ya defunto quiso hablar con el dho don crystobal colon e viendo le
desposysion de otra tierra e reyno ageno a su lengua le preguntó...>>
[I que estant allà amb aquest testimoni un frare que s’anomenava fra Juan
Peres, que ja és difunt, va voler parlar amb ell el senyor Crystobal Colon
i veient-li disposició d’altra terra i regne aliè a la seva llengua li va
preguntar...].
(Cristóbal Colón, catalanoparlante, Editorial
Mediterrània-Eivissa, Nito Verdera, Eivissa, 1994, pp. 27, 28, 312, 313
i 314).
A finals
d’agost de l’any 1500 va arribar a Santo Domingo un nou governador, Diego
Bobadilla, que detingué als germans Colom i els envià a Castella carregats
de cadenes. El fet fou recollit a les Décades de Pietro Martire D’Anghiera
i explica que <<Aquell nou governador es diu que va enviar als
Reis cartes escrites per la destra del Prefecte (Almirall) en caràcters
xifrats, en les quals exhortava i aconsellava al seu germà l’Avançat (Bartolomé),
absent en l’ocasió, que acudís a corre-cuita amb una tropa armada per a
protegir-se d’una injúria, si el nou governador es disposava a cometre amb
ells algun tropell>>.
Per
a l’historiador Juan Gil, escriure en caràcters xifrats <<era un
costum generalitzat en aquell temps>>. Podia ser-ho, no ho discutiré,
però en qualsevol cas, havia d’estar reservat a les persones cultes, penso
jo. Salvador de Madariaga, en canvi, ho analitza des d’una altra òptica
i es pregunta quins caràcters són aquests i assenyala que ni Cristòfor Colom
ni el seu germà Bartolomé sabien cap llengua que no fos llatina. <<És
molt probable –afegeix- que s’haguessin constituït una xifra d’ús
personal. Sembla més natural suposar que coneguessin per tradició familiar
alguna forma cursiva de l’alfabet hebreu>>.
Hi
ha dues postil·les singulars a Historia rerum ubique gestarum, d’Eneas
Silvio Picolomini, la B54 i la B59, escrites parcialment en clau, que fins
avui, segons sembla, ningú ha estat capaç de desxifrar. La B54 diu <<Nota
de Seres multa nobis spectantibus proT76 y 78/= 849Y8/>>, que
es pot traduir per <<Fixa’t en els Seres, moltes coses, que ens esperen
per a ...>>.
Pel
que fa a la B59 diu <<<miram dicunt aeris dementiam ministrare.adeo
quod sit ultima .4m. clima 7=3y8=9P547>6=7P...>>. El seu significat
és: <<Diuen que els atorga una meravellosa bogeria de l’aire. Tant
que seria el més remot 4rt clima...>>.
Pel
que respecta a la B54, Juan Pérez de Tudela [Critóbal Colón. Una nueva
Historia del Descubrimiento, Rembrandt Editions, Alicante, 1989] assenyala
que la primera paraula xifrada significa lignis (troncs, canoes)
i la segona Esdras. Pel que fa a la nota B59, apunta Juan Pérez de
Tudela que la primera paraula xifrada significa Uidigueipolis = a
Dominica (l’illa), Guaytucabo en llengua dels aborígens. La segona
significaria Iemaserpolis = a Yamaye, nom indígena de Jamaica.
Com
és sabut, el doctor Juan Pérez de Tudela y Bueso, membre de la Real Academia
de la Historia de España, és autor d’una teoria sobre el descobriment d’Amèrica
segons la qual Cristòfor Colom –abans de 1492 i en ple Oceà Atlàntic- va
trobar una canoa amb indígenes vius, que l’haurien informat de l’existència
d’illes al Mar Carib. Certament, aquí i ara no es tracta de valorar aquesta
teoria ni el resultat dels treballs duts a terme per a intentar desxifrar
les paraules en clau, però sí s’ha d’agrair a l’il·lustre historiador espanyol
l’afany demostrat per a aclarir el significat de les dues postil·les colombines.
Respecte
a la nota B54, Gerard Garrigue [Christophe Colomb le catalan, Confluences,
Barcelona, 1992, p. 157] també dóna la seva versió sobre el seu significat.
L’autor, a qui vaig conèixer personalment a Barcelona el 1993, ha estat
mariner professional i ha navegat per l’Oceà Índic i pel Mar de la Xina,
i recorda que els Seres, pels europeus erudits del S.XV, eren els
homes de raça groga que vivien a l’Extrem Orient. Gerard Garrigue suposa
que la paraula xifrada indica una posició i que 7 és la longitud a l’oest
del seu meridià 0, que passa per l’illa de Hierro, a 19 graus de Greenwich
i en latitud 78 nord segons els càlculs de Cristòfor Colom, que correspondria
al sud d’Islàndia i està equivocada en 11 graus per excés. Aleshores, Garrigue
arriba a la conclusió següent:
Longitud 19+7= 26 graus oest
Latitud 78-11= 67 graus nord
Aquesta
seria, segons Gerard Garrigue, la situació d’un punt de la cadena de muntanyes
de la costa oriental de Groenlàndia, amb l’altitud de 3.700 metres, que
Colom hauria observat durant algunes hores de l’hivern boreal. <<De
fet –conclueix Garrigue- ell havia vist Amèrica>>, És a
dir, la postil·la de Colom vindria a confirmar que hi hagué un predescobriment,
com es diu a les Capitulaciones de Santa Fe, fet que ve reforçat després
d’haver estudiat el que he anomenat “Connexió Noruega”. (A l’obra citada
Cristóbal Colón, catalanoparlante, Nito Verdera, pp. 313 i 314).
La
teoria de Salvador de Madariaga, respecte a que els germans Colom podrien
haver utilitzat alguna forma cursiva i xifrada de la llengua hebrea, encaixa
perfectament amb les dotze rúbriques utilitzades per l’Almirall en altres
cartes autògrafes dirigides al seu fill Diego, en les què a l’angle superior
esquerre hi apareixen lligats els caràcters hebreus bet i hai,
abreviatures de Baruch Haschem (Alabat sigui el Senyor). La investigació
que he portat a terme [Cristóbal Colón, originario de Ibiza y criptojudío,
editat i publicat pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera, 1999, ISBN:
88018-42-8, pp. 137-179] sobre aquest signe, escrit de dreta a esquerra
a la manera semítica i en la qual he comptat amb la valiosa col·laboració
de l’Archivo General de Indias, experts del Gabinete Central de Identificación
de la Dirección General de Policía Judicial Española i de l’Instituto de
Manuscritos Hebreos Microfilmados de Jerusalén, permet afirmar, d’una manera
científica, que Colom coneixia la llengua hebrea. Per afegiment, el filòleg
alemany Fritz Streicher [Die Kolumbus Originale, Spanische Forschungen
I, Görresgesellschaft, Munster
i. W., 1928] afirma de manera categòrica que la rúbrica
està escrita de la mà de Colom , la qual cosa invalida les veus que s’han
alçat durant tants anys, el sentit que el famós llaç o rúbrica seria obra
d’algun arxiver de la Casa de Veragua.
(Cristóbal Colón, catalanoparlante, Nito Verdera,
Eivissa, 1994, 28, 29, 30).
A Cristóbal
Colón, catalanoparlante (pp. 97-150) he analitzat 63 paraules o expressions
usades per l’Almirall, no escollides a l’atzar, sinó per les seves singularitats,
per no estar d’acord amb la interpretació que se n’havia donat per part
d’historiadors i filòlegs –especialment Consuelo Varela, Juan Gil i Ramón
Menéndez Pidal-, i altres per entendre que només s’expliquen des de la llengua
catalana. El resultat és que 61 d’aquestes paraules (96,8%) es troben en
català; 31 són únicament catalanes (42,9%); 22 són usuals en castellà i
català (34,9%); 4 són comunes al català, castellà i portuguès (6,4%). Hi
ha una paraula comuna al català i al portuguès i una altra en àrab; a una
altra la considero un híbrid del català, portuguès i italià; una altra és
també comuna al català, portuguès i italià; i fins i tot n’hi ha una de
no classificada en cap idioma. Hi ha un altre grup de 6 paraules, el qual
anomeno especial, que suposa el 9,5% del total analitzat que són les següents:
Mozada (mossegada, mos, mossec): comuna al català i al gallego-portuguès.
Burcam (volcà): genuïna de l’àrab.
Faxones/faxoes (fesols, mongetes): híbrid portuguès, català i italià.
Luxengero (adulador, llagoter): és un préstec de l’antic occità
al català,
castellà, portuguès i italià.
Per forza (per força): és comú al català, portuguès i italià.
Porsimolum (julivert?, fonoll?): és difícil d’adscriure a una
llengua determinada.
Dels
31 mots genuïns de la llengua catalana destaco bil·la (vol dir esquinç,
parrac i bena i s’usa tan sols a Eivissa), abalumado (aclaparat,
angoixat), barjaca (bossa), almucadas (caputxes), fexes
(feixos), launes (làmines), manadas (manats), manillas
(anelles, polseres, braçalets), redusir a memoria (fer recordar),
pusad (en el sentit de ser molt exigent), quisto (recaptador),
setcentas islas de nombre (set-centes illes de nombre), terrado
(terrat), cans (cans, gossos), encomportable (insoportable),
ian face (hi ha davant), el mundo es poco (el món és petit),
ençengir (rodejar, voltar), arreo (sense excepció, successivament),
arriscada (arriscada, atrevida, agosarada), çeçiones (accés
de febre), aver o tener lengua (obtenir informació per via secreta),
pardales (pardal, teuladí), pellas (safates, plates), resurtir
(retrocedir, retirar-se).
(Cristóbal Colón, catalanoparlante, Nito Verdera,
Eivissa, 1994, pp. 295, 296).
LÈXIC NÀUTIC I TOPONÍMIC UTILITZAT PER COLOM
Dels
79 termes analitzats, 69 són molt usuals en català (87,3%); 37 són únicament
usats en català (46,8%); 26 són castellans (32,9%), però molt usuals en
català i fins i tot algun o altre en gallego-portuguès i francès. Tan sols
un mot és usual en italià i genovès; 16 també es troben en gallego-portuguès
(20,2%) i un en gascó. Una altra paraula és genuïna del gallego-portuguès,
dues són italianes, tres del francès i la resta són normals en castellà
i català.
Per
altra banda, 11 termes estudiats són francesos (13,9), però usuals en castellà
i català i, de tots ells, tan sols un és genuí del francès; un altre és
provençal, venecià i genovès, i un altre usual en italià. El resultat de
l’anàlisi de 10 paraules assenyala que és usual en dialectes suïssos, del
nord d’Itàlia i de Balears; i la resta de mots són usuals en català, castellà,
portuguès i occità. En conseqüència, de 79 mots nàutics analitzats, 10 no
són de la llengua catalana, però els trobem en castellà, gallego-portuguès
i francès.
Les
37 paraules o expressions genuïnes del català són les següents: ampolleta
(rellotge d’arena o de sorra), angla (rada, cala), agrezuela
(en forma de gresol), basa (fons marí sorrenc o arenós), bojar
(navegar o medir el circuit d’una illa), boltejar (per voltar, navegar
cenyint i donant bords alternatius i successius), boneta (vela supletòria),
bruma (molusc acèfal que s’introdueix a les fustes banyades per les
aigües del mar i les destrueix), camarí (varietat del tauró i topònim
existent a l’illa de Formentera), estar o ponerse a la corda (disposar
les veles d’una embarcació de manera que avanci poc o gens), cheranero
(que dóna abric, recer), derrota (rumb, camí), jamás de desabarcan
(mai s’allunyen), despalmar (netejar, untar amb sèu, saïm, sagí o
llard i calafatar els fons d’una embarcació), enfundió (va enfonsar
un vaixell), farallón (penyal abrupte que sobresurt en el mar), tener
farol o hacer farol (fer senyals), fisga (arpó de diverses dents),
gabia (vela), margalida (Margarita, illa de Veneçuela i illot
situat a la costa NW d’Eivissa), martinet (martí pescador, ocell,
i topònim situat a l’entrada del port d’Eivissa), poner navío a monte
(varar l’embarcació en sec per carenar o pintar els seus fons), papahigo
(vela major, sense bonetes), portada (pacotilla), reguardo
(distància prudencial que, per precaució, pren la nau en passar a prop de
la costa o bé d’un punt perillós), estar al reparo (navegar sense
posar en perill l’embarcació), retreta (refugi), revesos (del
català ‘revessa’ –dur i difícil-, peixos que a la panxa tenen una aspror
amb la qual, onsevulla que s’enganxin o s’aferrin, de primer que els desenganxen
els fan a miques), saona (d’assaonar i nom d’una cala de Formentera),
soldar (llançar l’escandall a l’aigua per esbrinar la profunditat
i la qualitat del fons), sorgir (fondejar), sotil (petit),
surto (fondejat), temporejar (mantenir-se amb poca vela, com
per fer temps), será tant avant (haurà arribat), terral (vent
de terra), i treo (vela major sense bonetes).
Unes
altres 32 paraules són molt usuals en català i prestades a les altres llengües
hispàniques; és a dir, que de les 79 paraules analitzades, resulta que 69
, un 87,3%, es documenten en llengua catalana: balcos (ratxes de
vent de poca intensitat), sirga (maroma per a tibar d’una embarcació
des de terra), batel (embarcació que portaven els navilis), blandear
(afluixar, amainar), encabalgar (muntar, doblar), gabia, pozo
(ancoratge), tonina (tonyina), trabucar (volcar, sotsobrar),
xarcia (aparells i caps d’una nau), bolina (anar de bolina
és navegar cenyint el vent de manera que la direcció de la quilla formi
amb la del vent un angle el més petit possible), resaca (moviment
en retrocés de les ones després que han arribat a la vora), vento abal
(vent que bufa entre l’Est i el Sud), nacaras (mareperles, ostres
perleres), jusente (baixamar), cala (rada o cala petita),
estar a la colla (esperar condicions favorables per a navegar), conventos/comentos
(unió de dos taulons), cor<r>i (en el sentit de fer una arribada
forçosa), naveta (nau petita), resegundava (es repetia), tramontana
(Nord), turbiada (aiguat, torbonada, xàfec), amainar (arriar
les veles d’una embarcació), ataraçana (arsenal de navilis), ensolvía
(diluia), entena (verga inclinada de les veles llatines), escombrado
(desembarassat, net), passada (pas), puntero (vent que ve
per la proa), sotavento (costat oposat d’aquell d’on ve el vent).
Però resulta que fins a 20 paraules dels textos de Colom es documenten per
primera vegada en castellà. Corresponents a 1492 tenim barlovento
(la part des d’on ve el vent, no documentada anteriorment en cap llengua),
bojar, estar a la corda, hacer farol, fisga, poner navíos a monte, naveta,
papahigo, estar al reparo, sorgir, temporejar, terral i treo.
Portada (pacotilla) és una veritable perla que apareix en castellà
el 1495 i es documenta en el Llibre del Consolat de Mar, del S. XIV.
Puntero (vent que ve per la proa) apareix en castellà en el quart
viatge de 1503. Despalmar el 1502, estar a la relinga el 1493
i prové del francès; resaca entra en el castellà el 1492 i és francesa
i catalanisme; restinga també apareix el 1492 i és gallec i portuguès.
Curiosament, 17 de les paraules i expressions citades són de la llengua
catalana (21,5%).
Pel
que fa a barlovento (la part des d’on ve el vent) resulta que no
és paraula catalana ni castellana ni italiana ni portuguesa. En llengua
catalana és sobrevent i barlovent es considera com un barbarisme,
un castellanisme. Tanmateix, resulta que el mot ‘estrany’ ve del català
per lo vent, que també significa ‘la part d’on ve el vent’, que amb
l’arabització de la “p” inicial es converteix en “b”, fet que tan sols s’explica
des del català parlat a Eivissa.
Per
altra banda, cheranero (que dóna abric, recer) no significa ni Carenero
ni Quersoneso com pretenen alguns historiadors, sinó que s’explica des de
l’antic verb català (S. XIII) serenar, xerenar (asserenar, calmar).
Aleshores, el xeraner (el que dóna abric o recer) l’Almirall el castellanitza
en cheranero i s’acaba el “misteri” de la paraula usada per Colom
el dia 6 de desembre de 1492 a Haití. La cosa és ben clara, però s’ha de
saber que en català no existeix la “ch”, funció reservada a la “x”. A més,
el català parlat a Eivissa presenta una tendència a la palatalització inicial
[s] => [∫]: xíndria, xamarra, xinglot, en
lloc de síndria, samarra, singlot. Així és que, sense cap mena de dubtes,
la filologia explica una vegada més el polèmic cheranero de Colom
i quina era la seva llengua materna.
(Cristóbal Colón, catalanoparlante, Nito Verdera,
Eivissa, 1994,
pp. 298,299,300).
CRISTÒFOR COLOM NO PODIA SER GENOVÈS
Les
conclusions revelen que Colom tenia molt pocs coneixements del dialecte
genovès i del toscà –juntament amb el fet provat per Las Casas i Ramón Menéndez
Pidal que ni el castellà ni el portuguès eren la seva llengua materna- la
qual cosa ens permet presumir que devia ser catalanoparlant; és a dir, natural
d’algun dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó. L’Almirall també tenia
grans coneixements del castellà, però no els suficients, segons he comprovat
en la investigació lingüística, perquè quan desconeix el mot adequat, sense
dubtar-ho, fa servir el català. És un fet tan clar que en diverses ocasions
ha d’explicar el seu significat per suposar que els destinataris dels seus
escrits no l’entendran. Podem, doncs, qualificar a Cristòfor Colom, fins
a cert punt, de ‘creador de la llengua castellana’.
Cristòfor
Colom convisqué i navegà durant 14 anys amb portuguesos i francesos i així
és normal que fes servir nous termes i expressions. I una pregunta s’imposa:
on és la pretesa influència del dialecte genovès i del toscà, base de l’actual
italià, en els seus escrits? La resposta científica és que no es troba,
i que la pretesa influència és pràcticament inexistent. En conclusió, gràcies
a una investigació que m’ha portat molts anys, crec poder aportar una prova
important, potser decisiva, per a demostrar que el genovès Cristoforo Colombo
no podia ser el Cristòfor Colom dels arxius espanyols.
(Cristóbal Colón, catalanoparlante, Nito Verdera,
Eivissa, 1994, p. 304).
LA LINGUA
FRANCA COM A COARTADA
És
evident que quan Colom no sabia les paraules adequades en castellà les escrivia
en català i, en comptades ocasions, en portuguès i francès. La meva admirada
Consuelo Varela (Cristóbal Colón. Retrato de un hombre, Madrid, 1992,
p. 68) diu que <<l’Almirall era un home de mar acostumat a xampurrejar
mil llengües i que amb els seus companys s’entenia d’allò més bé en l’argot
que s’anomenava aleshores llevantesc, és a dir de Llevant, del Mediterrani
en general [...] mentre que l’argot mariner castellà amb prou feines apareix
en el seu lèxic. Colom –afegeix- educat entre italians i portuguesos, però
vivint a Castella parla una llengua desconcertant amb préstecs de totes
elles>>.
Respecte
a la forma de parlar de Colom voldria puntualitzar que avui en dia ningú
pot saber la pronunciació que tenia, fet que permet assenyalar gairebé a
ciència certa la nacionalitat d’una persona, però sí que coneixem la seva
manera d’escriure. S’ha de tenir en compte, a més, que Las Casas diu <<que
no penetrava del tot la significació de la llengua castellana>>, fet
que exclou els territoris de Castella com a bressol de l’Almirall, però
sense que ens doni pistes d’on podia ser natural.
No
poso en dubte que Colom coneixia l’argot llevantesc, la lingua franca,
fet que s’ha anat utilitzant com a coartada per a seguir apuntalant el genovès
Cristoforo Colombo com a descobridor del Nou Món, però veurem que aquesta
no va poder influir en els seus escrits. En realitat, la lingua franca
(Nueva Enciclopedia Larousse, Barcelona, 1981, vol. 6, p. 5844) és
una sèrie de veus llatines, que designen un sabir, que comprèn elements
diferents de llengües romàniques, de l’àrab i del turc en ús fins el S.XIX
en els ports mediterranis. La lingua franca va servir, des de l’època
de les Creuades, de llengua comercial entre individus de llengua turca o
àrab, per una banda, i francs (cristians) per l’altra. A Algèria, que també
fou llengua de la xusma, emprada entre amos i esclaus i entre esclaus de
llengües diferents. Alguna vegada ha exercit el paper de llengua diplomàtica,
sobre tot a Tunis.
Per
a una millor comprensió, pot afegir-se que un sabir és una llengua
de relació barrejada a posta, voluntàriament rudimentària en el seu vocabulari
i en la seva estructura gramatical, usada amb finalitats particulars entre
individus de llengües diferents. És important explicar que els sabirs
són llengües especials limitades a certs dominis: comercial, relacions amb
esclaus i comunicacions d’ordre professional; i són veritables llengües
mixtes, més o menys artificials.
Exemples
de sabir són el rusonorsk, la llengua de pescadors russos
i noruegs; chinook, la llengua híbrida d’un poble amerindi que habitava
la costa del Pacífic en els actuals estats d’Oregón i Washington; i els
pidgin anglès de la Xina, en vies de desaparèixer i el pidgin
melanesi, conegut amb el nom de beach-la-mar, molt usat en l’actualitat.
Per
altra banda, la professora Estelle Irizarry, de la Universitat de Georgetown
a E.E.U.U., en un treball titulat Cristóbal Colón, escritor, publicat
l’octubre de l’any 1992, arriba a les conclusions següents:
- Colom
inicia el gènere assagístic en el Nou Món en modalitats variades d’assaig
epistolar, testimonial, persuasiu i personal.
- Colom
va aconseguir que la seva prosa respongués a diverses finalitats de tipus
persuasiu, informatiu i descriptiu.
- Els
historiadors i biògrafs poden interpretar al seu gust la figura de Colom
com a descobridor però queden aquests textos com a testimoni d’un escriptor
hàbil i eloqüent.
Un
informe demolidor, sens dubte, per als que segueixen defensant que la llengua
de Colom era la lingua franca, l’argot llevantesc.
¿Pot
acabar amb l’enigma de Colom el fet que se l’hagi fixat, classificat, com
a catalanoparlant? No ho crec. I sóc pessimista perquè als investigadors
colombins de Catalunya i als de Mallorca, que tenen una llengua comuna:
el català, els va molt bé la meva investigació lingüística i les conclusions.
Seguirem amb el diàleg de sords. Cadascun farà la guerra pel seu compte,
i s’ha de recordar que a Espanya n’hi ha que volen un Colom gallec, extremeny,
asturià, valencià i toledà. I el més greu és que tots els investigadors
que defensen a capa i espasa teories tan diferents saben molt bé que Colom
no tenia el castellà ni el gallec com a llengües maternes. Però el més preocupant
és que els investigadors de Catalunya, socis com jo del Centre d’Estudis
Colombins, secció de l’Òmnium Cultural de Barcelona, volen que
el navegant descobridor sigui membre de la branca més o menys noble dels
Colom de Barcelona i no acaben d’acceptar la gran possibilitat de
què l’Almirall i els seus germans fossin membres de la poderosa família
jueva conversa Colom d’Eivissa.
Per
afegiment, el fet que Cristòfor Colom utilitzés molts topònims de les costes
d’Eivissa i Formentera per a batejar accidents geogràfics del Carib diuen
que no és significatiu ni provatori de la relació de Colom amb Eivissa,
quan passa tot el contrari perquè la toponímia és una ciència auxiliar de
la història. Sincerament, si els investigadors colombins del Principat de
Catalunya o els de Mallorca poguessin aportar la dada de què a les seves
costes hi ha o hi hagué els noms de lloc traslladats al Carib en el transcurs
dels quatre viatges realitzats pel descobridor, el “Cas Colom”, el Colongate
ja estaria tancat.
(Cristóbal Colón, catalanoparlante, Nito Verdera,
Eivissa, 1994, pp. 32, 33, 34, 304, 305, 306).
