L’ENIGMA
DE CRISTÒFOR COLOM PASSA PER EIVISSA
(Text de la conferència pronunciada el 14 d’octubre de
l’any 2000 a la
He
procurat conèixer les diferents teories existents sobre el descobridor,
m’ha preocupat el seu lloc de naixement, la seva identitat, els seus coneixements
científics, cartogràfics i nàutics, la seva llengua materna, les seves creences
religioses i la possibilitat que fos d’ascendència jueva.
Doncs
bé, després de tants anys he arribat a la conclusió que resumeixo dos elements
importants en la meva persona que m’ajudaran a trobar la veritat: ser catalanoparlant,
conèixer els dialectes catalans de Balears, el català parlat a València
i també haver estat home de mar. Certament són fets que m’han permès comprendre
molts passatges de la vida de Colom, que la gran majoria d’investigadors
no entenen i els passen per alt.
Com
a resum dels anys i anys d’investigació, puc afegir que he arribat a la
certesa que Cristòfol Colom només s’explica com a catalanoparlant, criptojueu
i natural d’un dels territoris que formaren l’antiga confederació Catalano-Aragonesa,
l’antiga Corona d’Aragó. Les meves investigacions
assenyalen que era membre de la poderosa família Colom d’Eivissa,
que eren comerciants, ocupaven càrrecs polítics importants a l’illa i eren
una branca dels Colom de Catalunya. En concret, de la família que posseïa
propietats en el Call jueu de Barcelona.
Per
afegiment, he arribat a la convicció que Colom sabia i tenia la certesa
documentada que a unes 2.800 milles nàutiques a l’oest de les illes Canàries,
a l’altra banda de l’Atlàntic, hi havia unes terres que no eren Àsia, ni
Xina, ni Japó.
Alejandre de Humboldt(1) [Cristóbal Colón y el Descubrimiento de América, apèndix II],
a la seva obra Admirabiles Auscultationes (capítol 94, p. 836) diu
que “al mar que s’extén més enllà de les Columnes d’Hèrcules ( Estret de
Gibraltar) fou descoberta pels cartaginesos una illa […],
la qual dista una navegació de diversos dies”. En canvi, Diodoro atribueix
el decobriment de l’illa als fenicis.
Per la seva part, Ramon Llull (Mallorca 1235 – Bugia 1315) escriptor, filòsof,
místic, missioner i gran viatger, a la seva obra Questiones per artem
demostrativan solubiles(2) a la qüestió 154, en
explicar el fenòmen de les marees a l’Oceà Atlàntic exposa que “l’arc
que forma l’aigua com a cos esfèric és precís que tingui estreps oposats
per tal que s’afermi car altrament no podria sostenir-se; i per consegüent,
així com en aquesta part es recolza en el nostre continent (es refereix
a les costes d’Anglaterra, França, Espanya i Àfrica), que veiem i coneixem,
a la part oposada de ponent recolza en un altre continent que no veiem ni
coneixem des d’ací “.
Altres
dades importants les trobem en el fragment d’una carta(3)
que Cristòfor Colom va escriure als Reis el gener de 1495, des de La Española,
per a demostrar-los la seva experiència com a mariner i escribia el següent:
“Jo vaig navegar l’any de quatre-cents setanta-set, en el mes de febrer,
ultra Tile cent llegües” (vol dir 400 milles més a l’oest d’Islàndia).
A més a més, deia Colom que “en el temps que jo a ella vaig anar no estava
congelat el mar, tot i que hi havia grandíssimes marees, tant que en algunes
parts dues vegades al dia pujava vint-i-cinc braces i les baixava altre
cop”. Efectivament, se sap que aquell any hi hagué una expedició organitzada
pel rei Christian I de Dinamarca i el rei Alfons V de Portugal i l’esmentat
fragment de la carta de Colom indica que participà personalment en aquest
viatge. A l’expedició a Islàndia i possiblement a Groenlàndia, Labrador
i Terranova, Colom hauria obtingut informació, si és que no la tenia abans,
sobre els viatges dels víkings a territoris situats al NE d’Amèrica del
Nord. Però, sobretot, obtingué la confirmació d’un nou continent situat
entre Europa i Àsia.
Vegem
ara el que ens diuen les Capitulaciones de Santa Fe(4),
firmades pels reis Isabel i Ferran i Johan de Coloma, secretari, el 17 d’abril
de 1492: “Las cosas suplicadas e que Vuestras Altezas dan e otorgan a
Don Cristóbal de Colon, en alguna satisfacción de lo que ha descubierto
en las mares oceanas y del viage que agora, con el ayuda de dios, ha
de fazer por ellas en servicio de Vuestras Altezas…”.
El
doctor Frederic Udina Martorell(5), que ha estat director
de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, assenyala que “no se li haurà
escapat al lector la tercera persona del verb en un document que hem subratllat:
a l’abril de 1492 i en un document de la cancelleria apareix l’expressió
d’unes terres ja descobertes. No es pot al·legar - assenyala el doctor Udina
Martorell – que hi pugui haver equívoc en aquesta expressió, ja que la cancelleria
Catalano-Aragonesa ja al segle XV actuava amb gran precisió i en assumptes
d’aquesta classe degué mesurar molt bé les paraules”. Concloent, el doctor
Udina Martorell es pregunta què vol dir “ha descobert” i es contesta:
“és obvi que d’aquí en pot sorgir una defensa molt fonamentada de l’anomenat
predescobriment”. Passem ara a la carta de Colom(6)
a Luis Santàngel, en la qual l’informava d’allò succeït en el primer viatge.
En referència a Cuba, diu l’Almirall que “en ella [ hay] muy muchas sierras y montañas altísimas sin comparación
de la isla de centefrei”. La
carta es va imprimir l’abril de 1493 als tallers de Pere Posa de Barcelona
i ara es conserva a la New York Public Library. Curiosament, la gran majoria
d’historiadors espanyols i italians –a excepció de Martín Fernández de Navarrete-
afirmen que la paraula centefrei és un error tipogràfic, que en realitat
hauria de dir Tenerife. I argumenten que en el diari de navegació del primer
viatge(7), el 20 de desembre de 1493, es diu “… hi
ha allà muntanyes més altes que l’illa de Tenerife a Canaria” i a la singladura
corresponent al 21 de desembre llegim que “… hi ha muntanyes altíssimes
que semblen arribar al cel, que l’illa de Tenerife sembla res en comparació
d’elles en altura i en bellesa”. Personalment, he arribat a la conclusió
que fra Bartolomé de las Casas fou el primer en adaptar el Diari de Navegació
del primer viatge, en alguns passatges, als seus coneixements, i sembla
molt probable que canviés la paraula centefrei, que no li deia res,
per Tenerife. En realitat, navegant per la costa nord i nord-est de Cuba(8),
Colom tan sols pogué veure l’altiplà de Nipe (995 m d’altitud), el Pico
de Cristal (1.231 m), les Cuchillas de Moa (1.175 m) i la Sierra de Purial
(1.176). En canvi, tot sigui dit, a l’illa de Tenerife, el cim del Teide
té una alçada de 3.715 m i és el més alt d’Espanya.
Tanmateix,
com que entre les paraules centefrei i Tenerife hi ha una diferència
abismal mai he estat d’acord amb què es tracti d’un error tipogràfic i he
investigat el tema durant molts anys a la recerca de l’illa de Frei,
i avui puc afirmar que l’he localitzat.
A la
costa de Noruega, a la latitud 63º 5 N. i la longitud 7º 5 E., es troba
l’illa de Frei, famosa per una batalla entre les hosts víkings de Håkon
el Bo i els Fills d’Erik, que s’esdevingué l’any 955 A. D. Frei té una extensió
de 72 km², la seva població era de 5.100 habitants el 1999 i per a més referències
anotem que es troba situada a uns 140 km al SW. de Trondheim i a 10 km al
S. de Kristiansund.
A l’illa
de Frei hi destaca el turó de Freikollen de 268 m d’altitud i a les properes
illes d’Averoeya i Tustna hi ha muntanyes de 749 i 866 m respectivament,
i en dies clars són visibles els cims de Romsdalen. Frei es troba situada
en el centre d’un grup d’illes i la costa vorana, també muntanyosa,
sent les illes més destacables Kristiansund, Averoeya, Tustna, Aspoeva,
Bergsoeya i les comunitats de Smoela, Gjemnes i Eide. Aquestes informacions
les he obtingut d’Einar Radergard, director de la Trondheim folke bibliotek;
Karl Kjetil Skuseth, de la Frei kommunne, el febrer-març de 2000
i també l’Admiralty Chart 2306, Vigra to Froya, i a Admiralty
Sailing Directions, Norway Pilot, volume IIB, 1979.
La
meva teoria és que a finals de 1476 l’expedició Danesa-Portuguesa a Islàndia
i Groenlàndia, en la qual participà Cristòfor Colom, es reuní a la zona
de l’illa de Frei i puc assenyalar que entre els habitants i mariners de
la costa central de Noruega hi ha la tradició de què Colom havia estat per
allí. Ara veurem una informació molt curiosa relacionada amb Noruega(9).
Es tracta de què Gonzalo Alonso Galeote, mestre (era el segon de bord i
es feia càrrec del govern econòmic de la nau), que havia participat en el
segon viatge, el 16 de febrer de 1515, a San Salvador, Cuba, per requeriment
de Diego Colón, segon Almirall, manifestà el següent: “a la setena pregunta
dixo que este testigo se acuerda de aver oydo a su padre que hera honbre
sabio en el arte de la mar e antiguo e que alcançava mucho en la vía de
Noruega que es donde agora estamos…”. En realitat, tal i com està escrit,
Galeote sembla que s’està referint al seu propi pare, però, probablement,
pot donar-se la circumstància que l’escrivà interpretés malament les respostes
del testimoni perquè no té l’explicació que es posi en llavis de Galeote
que “ara estem a Noruega”. Quan és molt clar que l’interrogatori tingué
lloc a Cuba. Aquí hi ha alguna cosa molt estranya i no en tinc cap dubte
que l’haurien pres per boig. Aleshores, crec que ens trobem davant d’un
text manipulat i entenc que “l’home savi en l’art de la mar i que coneixia
la ruta de Noruega era Cristòfor Colom i no el pare de Galeote. En realitat,
està històricament comprovat(10) que els mariners
de Palos comerciaven amb Itàlia, Flandes i Anglaterra i no hi ha cap informació
que tinguessin relacions amb Noruega. A Espanya, pel que he pogut saber,
s’ignora aquesta relació. En canvi, coneixem l’existència d’una illa anomenada
Frei i està provat que Colom el 1477 arribà a Islàndia i, possiblement,
a les costes d’Amèrica del Nord. Així tindríem explicat el predescobriment
i el fet que a les Capitulacions s’escrivís “lo que ha descubierto”.
Ara
els faré conèixer a vostès, perquè és molt necessari com ja veurem, que
la paraula Noruega apareix en el volum III dels Pleitos Colombinos,
de 1984, edició preparada per Antonio Muro Orejón i que comptà amb la col·laboració
de Florentino Pérez-Embid, José Antonio Calderón Quijano, Francisco Morales
Padrón i Tomás Marín Martínez, tots ells historiadors molt prestigiosos
a Espanya. La versió i revisió paleogràfica van córrer a càrrec de José
Llavador Mira, Miguel Maticorena Estrada i Bibiano Torres Ramírez.
Doncs
bé, ara resulta que el professor William Phillips és l’autor d’una versió
en Anglès dels famosos plets colombins: Testimonies from the Columbian
Lawsuits, University of California Los Angeles (UCLA) 2000. I resulta
que a les pàgines 116-117 tradueix allò de “… que alcançava mucho la
vía de Noruega…” per un increíble “… who went far out on the norwest
path…”. Sens cap dubte, la versió correcta és la del volum III dels
Pleitos Colombinos, que coincideix plenament amb la publicació de
l’historiador Fernández Duro(11). Magre favor els
ha fet, doncs, William Phillips als investigadors de tot el món en convertir
per art de màgia Noruega en northwest.
Tornarem
ara al tema de les marees de 25 braces de les quals parlà Colom a la seva
carta als Reis “… aunque avía grandísimas mareas, tanto que en algunas
partes dos vezes al día subía veinticinco braças i desçendía otras tantas
en altura”, que serien de 41 metres si adoptem la braça de la Península
Ibérica. Però resulta que tan grans marees no es donen a cap lloc del món.
Tanmateix, a la Badia de Fundy, Nova Escòcia, Canadà, sí que hi ha
marees d’una amplitud de 19 a 21 metres, de manera que podria tractar-se
d’un error comès per fra Bartolomé de las Casas en transcriure la carta
de Colom als Reis (és estrany que el nombre de braces de la còpia de Las
Casas estigui escrit en lletres i no en nombres romans, com solia fer Colom),
o a què l’Almirall cometés una exageració i també que hagués multiplicat
l’amplitud real de la marea per dos per tal com, si ens hi fixem bé, Colom
va escriure que les marees pujaven i descenien dues vegades en un dia.
El
viatge de 1476 està ben documentat per Sofus Larsen(12),
entre altres antics documents, i en un globus de 1537, conservat a Zerbst,
ciutat situada a uns 40 km al SE. de Magdeburg, Alemanya. Es tracta d’una
esfera de Gemma Frisius i Gerhard Mercator, experts en matemàtiques i cartografia,
on hi ha dibuixades les regions àrtiques d’Amèrica del Nord i en dues anotacions
es parla d’un estret pel qual els portuguesos intentaren navegar cap a Orient,
l’Índia i les Molucas, i també llegim que allà hi havia Joannes Scolvus,
llatinitzat de Jon Scolp, danès, que estava al comandament de l’expedició,
que podia molt ben ser norueg perquè Dinamarca i Noruega tenien el mateix
sobirà: Christian I.
Però.
És clar, ara sabem també que Cristòfor Colom va estar en aquest viatge perquè
així ho va escriure en una carta als Reis Isabel i Fernando el 1495. El
1476 Colom encara no s’havia casat amb Filipa Moniz Perestrello i, per tant
era un estranger a Portugal, així que debia tenir a Lisboa, forçosament,
un bon padrí, o probablement dos. La investigació i la lògica indiquen que
el seu parent era el vicealmirall francès Guillaume de Casenove Coulon que,
després de la batalla naval que tingué lloc el 13 d’agost de 1476 al cap
de San Vicente, va romandre a la capital portuguesa fins el 12 de desembre
del mateix any(13). I dic ara que Guillaume de Casenove
Coulon debia ser parent de Cristòfor Colom perquè hi havia i hi ha branques
de la família Casanova a Catalunya i a Balears, i perquè tenim algunes notícies
de les possibles relacions matrimonials entre els Casenove de Bearn, França,
i els Colom de Barcelona, a finals del segle XIV, tema que s’investiga amb
molta profunditat. Resulta a més a més, que Guillaume tenia un fill anomenat
Juan Casenove i un nebot amb el mateix nom, corsari i vicealmirall, que
molt probablement degué ser el veritable “Colom el Jove” i que a Venècia
fou confós amb George Bissipat o George le Grec(14).
Precisament, Bissipat havia de ser l’altre padrí i protector de Colom a
Lisboa ja que també participà a la batalla naval de cap San Vicente i es
tracta d’un personatge que arribà a ser vicealmirall de França i home de
confiança del rei Lluís XI i d’Alfons V de Portugal. De manera que Guillaume
de Casenove Coulon, segons la meva opinió i degut a recents investigacions
que he realitzat a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona (a Histoire
de la Marine Française) fou, junt amb George Bissipat, el gran protector
de Cristòfor Colom a Portugal, com ja ho havia estat a França i el feu embarcar
com a cartògraf –gràcies a les bones relacions que tenia amb el rei Alfons V - en el viatge secret que a finals de 1476
sortí cap a Noruega.
Per altra banda, la veritat és que no consta enlloc que
l’expedició estés a Davis Strait, Baffin Bay, Gulf of Saint Lawrence o Hudson
Bay, però l’afirmació de Colom de què hi havia grandíssimes marees indica
la possibilitat d’haver entrat a Bay of Fundy. En qualsevol cas, tot indica
que per a Colom el viatge significà el predescobriment, el mateix que apareix
reflectit a les Capitulacions de Santa Fe.
Cristòfor Colom tingué una relació molt estreta amb Renat
d’Anjou, navegant sota les seves ordres com a corsari, que ens és coneguda
perquè ho digué el mateix Almirall en una carta dirigida als Reis el gener
de 1495 des de La Española. “ A mí me acaeçió(15)-
escrivia Colom- que el rey Reynel (escrit així i també Reiner, que
és com es diu Renato en cátala), que Dios tiene, me enbió a túnez para
prender la galeaça “Fernandina”, y estando ya sobre la isla de Sant Pedro,
en Cerdeña, me dixo una saltía que estavan con la dicha galeaça dos naos
y una carraca; por lo cual se alteró la gente que iva conmigo, y determinaron
de no seguir el viaje, salvo de se volver a Marsella por otra nao y más
gente. Yo, visto que no podía sin algún arte forçar su voluntad, otorgué
su demanda, y mudando el çevo del aguja, di la vuelta al tiempo que anochecía,
y, al otro día, al salir del sol, estábamos dentro del cabo de Carthágine,tenido
todos ellos que ívamos a Marsella...”.
Aquest episodi naval, segons Ricardo Carreras Valls(16),
“...pogué haver tingut lloc entre el 23 d’abril i el 20 de maig de 1469...”.
L’investigador català basa la suposició en documents oficials de l’època
datats a Barcelona i Mallorca, en els quals s’esmenta la nau “Fernandina”
(propietat del rei Ferran de Nàpols, nebot de Renat d’Anjou i aliat de Joan
II). En canvi, quan Ricardo Carreras Valls intenta donar una segona explicació
al fet naval que ens ocupa, demostra un seriós desconeixement de geografia
i de navegació. Pretén, ni més ni menys, que el fet tingué lloc al voltant
del 6 de setembre de 1472 perquè la “Fernandina” estava a prop del port
de Barcelona on hi ha la platja de Can Tunis (la confon amb la paraula Túnez
de la carta de Colom), i pretén que en lloc del Cap de Carthágine (el Cartago
de la costa africana) s’ha de llegir Cartagena, que és un port de la costa
llevantina espanyola.
El gran error de Carreras Valls consisteix en què entre
l’illa de Sant Pere, a Sardenya, i el cap de Cartago de la costa africana
hi ha unes 130 milles, difícils de cobrir entre el capvespre i la sortida
del sol, però no impossible amb vents molt favorables. Però el que no es
pot fer és recórrer la distància de 320 milles que hi ha entre l’illa de
Sant Pere i Barcelona en el temps indicat per Colom. A més, en una carta(17)
que l’Almirall dirigí als Reis el 1505, en referència al rei de Portugal,
diu: “Nuestro Señor [...] le atajó la vista, oído y
todos los sentidos, que en catorce años no le pude hazer entender lo que
yo dixe”.
En conclusió, puix que Colom es traslladà a Castella a finals de 1484, sembla
clar que arribà a Portugal el 1470, any en què el navegant iniciaria les
seves llargues relacions amb el país lusità. Més difícil, doncs, per a la
segona hipòtesi de Carreras Valls. La relació de Colom amb Renat d’Anjou
(Angers 1409 – Aix de Provence 1480) ha de situar-se en el context de la
guerra civil catalana del segle XV, que des de 1462 fins el 1472 va dividir
en dos bàndols el Principat de Catalunya(18). Certament,
es tracta d’un nexe determinant per a la història que aquí desenvolupo perquè
hi ha dades que permeten provar que, gràcies al rei Renat, Colom tingué
accés a uns mapes en els quals hi havia dibuixat tot el nou continent. Es veurà
més endavant.
Per situar en temps i lloc el protector
de Colom no està de més recordar que arran de la mort de Pere IV els dirigents
de la Generalitat de Catalunya, contraris a les aspiracions de Joan “sens
Fe”, Joan II, nomenaren rei a Renat d’Anjou. El nou sobirà va enviar com
a lloctinent a Catalunya al seu primogènit Joan de Lorena, que ostentava
el títol de duc de Calàbria i que morí el 16 de setembre de 1470. El succeí
el bastard Joan d’Aragó i de Calàbria, patint el Principat el període més
aspre de la guerra. La Capitulació de Pedralbes tingué lloc l’octubre de
1472 i des de la citada data fins a 1479 tornà a ocupar la sobirania Joan
II, pare de Ferran el Catòlic.
Renat d’Anjou era compte de Provença i duc d’Anjou (1434
-1480), de Bar (1430 – 1480) i de Lorena (1431 – 1453) ; fou rei de
Nàpols, titular (1435 – 1438) i efectiu (1438 – 1442). Per tot l’esmentat,
tenint en compte que Colom fa al·lusió al rei Reynel el 1495, el gran enemic
del pare del rei Ferran, la carta, com a mínim, pot qualificar-se d’inoportuna
o impertinent, a no ser que, donats els privilegis que li havien concedit
les Capitulacions de Santa Fe i al fet de tenir aleshores una posició privilegiada
a Castella, hagués volgut fer saber al rei Ferran amb qui estava tractant:
amb un corsari que havia lluitat contra el seu pare a la guerra civil catalana.
Anys més tard, s’explicarà en analitzar el mapa universal
de Martin Waldseemüller, apareix un altre Renat d’Anjou, duc de Lorena,
nét del que fou rei de Catalunya que, a l’igual que el seu avi, tenia grans
coneixements cartogràfics i estava en possessió de mapes desconeguts i heretats
de la seva família.
Lecoy de la Marche(19)
presenta un fascinant Renat d’Anjou en informar que era un gran poliglota
i que dominava no solament les llengües europees sinó que estava interessat
pels temes orientals. A la seva biblioteca d’Angers hi havia 24 obres escrites
en turc i mantenia contacte amb àrabs i tunisencs que freqüentaven els ports
de provença i d’Itàlia meridional. Una cosa molt curiosa – assenyala Lecoy
de la Marche – és que Renat tenia “un enginyós quadre on hi havia escrit
els ABC – sembla que es tracta d’un enginyós diccionari de traducció simultània
– pels quals podia escriure a tots els països de la cristiandat i sarraïns”.
També era molt erudit en història, geografia i ciències
naturals, i a les seves cambres d’Angers i de Chanzé hi havia gran nombre
de mapamundis i esferes, fets que indiquen que estem davant d’un personatge
amb gran curiositat científica. D’altra banda, se sap que tenia en el seu
gabinet d’estudi instruments per a mesurar l’altura dels astres. Per cert,
mantenia una estreta amistat amb un astròleg i metge de Carpentras a qui
va comprar un astrolabi pel qual va pagar quaranta-cinc escuts, que era
de forma rodona i en el seu interior s’hi veien els set climes, un a dins
de l’altre.
Un altre fet important per la nostra història, puix que
Cristòfor Colom era criptojueu, és que Renat d’Anjou era un gran protector
dels jueus; els de Provença li pagaven una contribució anual de 21.000 florins,
i consta documentalment que garantitzava la seva llibertat individual i
que era contrari a tota vexació injusta.
Renat d’Anjou no tenia flota propia, però noliejava naus
catalanes, florentines i genoveses que tenien la seva base al port de Marsella.
De l’armament, consta que estava a càrrec de Charles de Torreilles, membre
de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Els capitans
i patrons enrolats a les naus de Renat, entre ells el català Antoine Setantí,
tenien la cinquena part d’allò obtingut en accions corsàries.
Finalment, en una altra obra de Lecoy de la Marche(20)
veiem que a l’inventari realitzat en el castell d’Angers es diu que hi havia
cinc mapamundis, diverses descripcions d’altres mapes i una descripció de
les parts orientals.
Sens dubte, Renat d’Anjou fou un personatge decisiu a la
vida de Colom.
Està dibuixat sobre pergamí, manuscrit
i policromat(21). Compost de deu peces o quarterons
formant un rectangle de 2,25 m x 1,15. Es troba a la Biblioteca Nacional
de París. És una carta de navegació portuguesa, sense data, firmada pel
genovès Nicolás Caverio. Es tracta d’un prototipus lusità i realitzat probablement
a Portugal, ja que d’haver-la executat a Itàlia no hagués escrit les llegendes
en llengua portuguesa. La nomenclatura de Caverio ofereix particulars coincidències
amb el mapa de Cantino, que denuncien la seva derivació del mateix prototipus.
En el Caverio, la toponímia és més completa.
Una altra característica important és l’escala de latituds
que el regula. D’acord amb ella, les regions continentals al nord-oest,
delineades també en el Cantino, s’extenen aquí fins els 20 graus de latitud
nord, amb una prolongació cap al sud d’uns 18 graus.
A
l’igual que en el mapa de Cantino, bé que no molt fidelment, apareix la
carta total del Golf de Mèxic. « Qui va facilitar les notícies ? »,
es pregunta Francisco Morales Padrón, assenyalant que “... hi havia interès
en completar el coneixement de la façana continental, al tram Yucatán-Florida.
Aquest arc, que si donem per certes les expedicions de Vespucio (1497) i
de Yánez Pinzón-Solís (1508-1509), ja havia estat recorregut total o parcialment,
fou verament descobert per les expedicions de Francisco Hernández
de Córdoba (1507), Juan de Grijalva (1518) i Álvarez Pineda (1519)”. Respecte
a la costa nord-est dels actuals Estats Units, Morales Padrón diu que « Se
la pot suposar imaginària, ja que en aquesta data només navegants clandestins
podien haver visitat semblants terres. Però, i la nomenclatura?
Ens
trobem, doncs, en el cas del mapa de Caverio amb un pla que seria només
conegut en cercles secrets de Portugal, basat en un prototipus antic
i d’autor desconegut. Allò desconcertant és que hi apareguin dibuixats,
com s’ha dit abans, el Golf de Mèxic, la Península de Florida i part de
la costa nord-americana. I tot això
el 1505, abans de les expedicions oficials citades.
És
el primer mapa universal(22) en el qual apareix imprès,
per primera vegada, el nom d’Amèrica i l’original del qual es compon
de dotze planxes o quarterons, mesurant cada un 45.5 cm x 62 cm. La història
moderna d’aquest mapa es remunta a 1901, any en què Josef Fisher, professor
de geografia a Feldkirch, Àustria, descobrí a la biblioteca del príncep
Francesc Waldburg-Wolfegg, al castell de Wolfegg, a Würtemberg, Alemanya,
un volum que contenia el mapamundi de 1507. El mapa de Waldseemüller presenta
Europa i Àsia seguint a Ptolomeu, ampliant la toponímia gràcies a diversos
relats, especialment de Marco Polo, i dels decobriments, que tombant el
cap de Bona Esperança arribaren a Calicut. Pel que fa a l’hemisferi occidental,
“descobert”, entre cometes, per Colom el 1492, emergéix una gran zona
marina, considerablement apartada d’Àsia, simulant la projecció originalíssima
de Waldseemüller, una visió tan real i encertada, especialment en els petits
hemisferis, que com a rematada ornamental, figuren a la part superior, que
fins i tot s’adverteix en el traçat del mapa principal un estret que separa
les dues masses continentals i rememora l’actual canal de Panamá. Fixeu-vos
que per aquells dies de l’any 1507 no es coneixien les vertaderes proporcions
dels descobriments realitzats per Colom i altres navegants que el succeïren,
desconeixent-se l’existència del mar del Sud (Pacífic) i tot just s’havia
explorat una part del litoral d’aquell Nou Món.
Amb
aquestes paraules ha analitzat l’historiador espanyol Carlos Sanz el mapa
de Waldseemüller, que afegeix: “...i estremeix l’ànim el contemplar la
gran massa terrestre abraçada pels dos oceans que, en realitat, la circumden”.
Altres
fonts que utilitzà Waldseemüller, a més del mapa de Caverio i Americo Vespucio,
fou el globus de Martin Behaim per a dibuixar les parts del SE. asiàtic,
que figuren en el seu gran mapa i no a l’antic de Ptolomeu. Per a comprobar
allò esmentat, és suficient comparar sobreposats el glogus de Behaim I el
de Waldseemüller, observant-se que ambdós coincideixen amb exactitud sorprenent.
Tanmateix,
Waldseemüller hagué d’utilitzar altres fonts d’informació que ens són completament
desconegudes, uns mapes en què forçosament hi havia cartografiat el continent
que buscava i trobà Colom. El mapa fou dibuixat a la localitat francesa
de Saint-Dié, en la qual el Duc de Lorena, René II, creà el Gymnasse
Vosgien, on van treballar el cèlebre cartògraf alemany, Gauthier Lud,
Jean Basin, Mathias Ringman i Jean Pelerin ‘Viator’. Segons
les meves investigacions, Behaim, Waldseemüller, Lud I Ringman eren d’ascendència
jueva.
Recordem
que René II era nét de Renat d’Anjou, amb qui Colom havia navegat de corsari,
la qual cosa ens fa sospitar que Colom i Waldseemüller tingueren a les seves
mans el desconcertant mapa d’Amèrica situat entre dues masses oceàniques.
És a dir, els Anjou tindrien en els seus arxius mapes antics dibuixats no
se sap quan ni per qui, però que foren utilitzats per Colom per a pactar
les Capitulacions de Santa Fe amb els Reis Catòlics i per Waldseemüller
i el seu equip per a confeccionar el mapamundi de 1507.
El
mapa anava acompanyat de la Cosmographiae Introductio, que en el
capítol 9 parla de les noves terres descobertes a partir de 1492. La descripció
d’Amèrica és desconcertant, fascinant i suposa la demostració de què els
cartògrafs de Saint-Dié i, per tant Colom, sabien que entre Europa i Àsia
hi havia un altre continent: “Així les quatre parts de la terra són conegudes
d’avui en endavant: els tres primers són continents (Europa, Àsia i Àfrica),
la quarta és una illa, per tal com es veu rodejada d’aigua per totes bandes”.
Pel
que fa a l’estret a Panamá, que veiem en el mapa de Waldseemüller, està
ben documentat que Colom el va buscar amb deler en el transcurs del quart
viatge. No hi ha dubte. No vull allargar-me en el tema, però sí informar
que ho he estudiat amb deteniment i que he estat en contacte amb Richard
Krushensky, director del Departament per a Amèrica Llatina de l’ U.S.Geological
Survey, el qual em va explicar que sí que hi hagué un estret entre Amèrica
del Sud i Amèrica Central a finals del Miocè: “… the answer, in the least
complicated terms, is yes, there was a strait between the South American
continent and Central America as late as the Miocene”.
En
termes geològics, l’estret s’hauria tancat fa uns 3.5 o 2.5 milions d’anys,
però, a la pràctica, degut a la gran quantitat de rius i llacs existents
a l’Istme de Panamá, així com al moviment de les plaques tectòniques, dels
terratrèmols i a l’acció volcànica, de tot el qual no en tenim dades, sembla
molt difícil esbrinar quan, aproximadament, abans dels viatges de Colom,
no es podia navegar des del Carib al Pacífic.
La
doctora Laurel S. Collins, prestigiosa professora del Departament de Geologia
de la Florida International University, Miami, el desembre de 1999, em va
enviar el següent e-mail per a dir textualment: “My thinking in the Isthmus
of Panamá as an interoceanic strait remains the same. There
is excellent evidence to suggest that the Istmus completely closed the strait
3 million years ago”.
Però
no és tan fàcil l’explicació dels geòlegs. Waldseemüller havia de tenir
el 1507 sobre la taula un mapa antic, un prototipus, dibuixat abans de què
es tanqués l’estret natural a Panamá, fet confirmat pels científics. El
pas interoceànic dibuixat en el mapa és tot un repte i no pogué ser una
invenció dels cartògrafs de Saint-Dié, sinó que fou dibuixat en un temps
que encara era navegable i per mariners que tenien mitjans per fer cartes
marines i mapes. A quina època de la història de la Humanitat? Aquesta és
la qüestió.
Entre els globus terrestres que ens porten un cert halo
de misteri s’ha de ressenyar els de l’estret de Magallanes(23),
obra del matemàtic alemany Johann Schönner nascut a Karlstaad el 1477 i
mort el 1547. Va exercir la càtedra de matemàtiques a Nuremberg, va editar
escrits de Johan Müller ‘Regiomontano’ i de Johan Werner. Schönner va confeccionar
molts dels globus més antics, els quals contribuïren a la història dels
descobriments. En comentar el globus de 1515. Rafael Candel Vila, catedràtic
de Ciències Cosmològiques i enginyer geològic de la Universitat d’Estrasburg
i col·laborador del Consell Superior d’Investigacions Científiques d’Espanya,
en referir-se al globus en qüestió, afirma: “Entre els més famosos (globus),
hi ha el de Johann Schönner (1515), en el qual hi figurava l’estret
de Magallanes abans del seu descobriment”.
D’altra banda, Albert Ronsin(24) diu:
Jean Schönner. Globe terrestre (1520), disciple de Waldseemüller […]
et dessine un continent antarctique nommé Brasilia inferieur separé de l’Amerique
du Sud par un Detroit alors inconnue puis que le resultat de le voyage de
Magellan n’est pas encore achevé”. Alhora, assenyalem que en aquelles
dates tampoc s’havia explorat el continent antàrtic, que curiosament apareix
dibuixat en el globus amb el nom de Brasilia Inferior. El navegant portuguès
al servei de Carles V d’Espanya sortí de l’estret el 28 de novembre de 1520
i morí a Filipines el 27 d’abril de 1521, arribant l’expedició sota el comandament
de Juan Sebastián Elcano a Sanlúcar de Barrameda el 6 de novembre de 1522.
Sens dubte, Johann Schönner també va disposar d’algun prototipus antic per
a dibuixar els seus globus terrestres.
Segons Pigafetta(25), “… cierto
iba Magallanes de hallar el estrecho porque diz que había visto una carta
de marear, hecha por un Martin de Bohemia (Martín Behaim), gran piloto e
cosmógrafo, que estaba en la tesorería del rey de Portugal, el estrecho
pintado de la manera que lo halló…”.
Hem vist com a l’antiguitat hi havia certs coneixements
sobre l’existència d’unes terres situades a pocs dies de navegació d’Europa,
i també crec haver provat que Colom va estar a la costa NE. de Nord-Amèrica,
cosa que he anomenat “La connexió Noruega”.
Colom estigué navegant amb Renat d’Anjou, Guillaume de Casenove
Coulon i George Bissipat, i tot indica que tingué accés a mapes antics on
hi havia dibuixat el Nou Món i altres informacions que probablement li foren
facilitades per la Casa d’Anjou i els cartògrafs jueus.
No hi pot haver dubtes que els mapes de Caverio, de Waldseemüller
i de Schönner mostren el continent americà abans del seu descobriment i
de l’exploració oficial de les seves costes, si bé pel nord ja hi havien
arribat els víkings, els portuguesos i el mateix Colom. El problema rau
en què ens enfrontem amb uns mapes desconcertants, que sens dubte foren
dibuixats per persones que tenien coneixements tècnics per fer-ho. Per part
meva, continuaré investigant per a intentar arribar al fons dels enigmes
que tenim plantejats. És tot un repte al qual hi he dedicat bona part de
la meva vida I espero poder fer-ho durant molt de temps.
(1) Nito Verdera, La verdad de un nacimiento- Colón ibicenco, Madrid, 1988, p. 156.
(3) Juan Gil, Cristóbal Colón - Textos y documentos completos, Madrid, 1992, 285.
(4) Dirección General de Archivos y Bibliotecas, Capitulaciones del Almirante Don Cristóbal Colón y Salvoconductos para el Descubrimiento del Nuevo Mundo, Madrid, 1970, p.21.
(6) Carlos Sanz, La Carta de Colón anunciando el descubrimiento del Nuevo Mundo, Madrid, 1962, p. 8.
(8) Instituto Cubano de Geodesia y Cartografía, Atlas de Cuba, La Habana, 1978, pp. 22-23.
(9) Escuela de Estudios Hispano-Americanos, Pleitos Colombinos III/Probanzas del Almirante de las Indias (1512-1515), Sevilla, 1984, p. 345.
(10) P. Angel Ortega, La Rábida, Colón y los marinos del Tinto-Odiel en el descubrimiento de América, Sevilla, 1926, Tomo III, p. 18.
(11) Los pleitos de Colón, Madrid, 1894, Tomo 2, p. 12
(12)
Sofus Larsen, Societé des Americanistes de París,
La découverte de l'Amérique vingt ans avant Christophe Colomb, 1926, Tome
XVIII, pp. 75-89.
(13)
Charles de la Ronciere, Histoire de la Marine Française,
París, 1909, vol. 2, p. 374.
(14) Luis Ulloa, El Pre-Descubrimiento Hispano Catalán de América en 1477, París, 1928, p. 282.
(16) La verdad sobre el descubrimiento de América - Los catalanes Juan Cabot y Cristóbal Colón, Barcelona, 1931, pp. 65-66.
(18) Centre d'Estudis Colombins, Colom i el Món Català, Barcelona., 1993, pp. 24, 27, 39.
(19)
Le Roi René, sa vie, son administration,
ses travaux artistiques et literaires, d'après les documents inédits des
archives de France et d' Italie, París, 1875, vol. I, pp. 516-530 y vol.II,
pp. 193-194.
(20)
Extrait des comptes et memoriaux
du Roi René, París, 1873, pp. 239-273.
(21) Nito Verdera, Cristóbal Colón originario de Ibiza y criptojudío, Ibiza, 1999, pp. 47-49.
(24) Albert Ronsin, Decouverte et baptême de l'Amerique, Jarville-La Malgrange (France), 1992, 1. 150.
(25)
Nito Verdera, Cristóbal Colón, originario de Ibiza y criptojudío, Ibiza,
1999, p. 68.
-
Nito Verdera, La verdad de un nacimiento – Colón ibicenco, Madrid,
1988.
-
Juan Gil, Textos y documentos completos,
Madrid, 1982.
-
Dirección General de Archivos y Bibliotecas, Capitulaciones del Almirante
Don Cristóbal Colón y Salvoconductos para el descubrimiento del Nuevo Mundo,
Madrid, 1970.
-
Carlos Sanz, La carta de Colón anunciando el descubrimiento del Nuevo Mundo,
Madrid, 1962.
-
Instituto Cubano de Geodesia
y Cartografía, Atlas de Cuba, La Habana, 1978.
-
Escuela de Estudios Hispano-Americanos, Pleitos Colombinos III/Probanzas del Almirante
de las Indias (1512-1515), Sevilla, 1984.
-
P. Angel Ortega, La Rábida, Colón y los marinos del Tinto-Odiel en el descubrimiento
de América, Sevilla, 1926.
-
Fernández Duro, Los pleitos de Colón, Madrid, 1894.
-
Sofus Larsen, La découverte de l’Amérique vingt ans avant Christophe
Colomb, París, 1926.
-
Charles de la Ronciere, Histoire de la Marine Française, París, 1909.
-
Luis Ulloa, El Pre-Descubrimiento Hispano Catalán de América en 1477, París,
1928.
-
Ricardo Carreras Valls, La verdad sobre el descubrimiento de América – Los catalanes
Juan Cabot y Cristóbal Colón, Barcelona, 1931.
-
Centre d’Estudis Colombins de l’Òmnium Cultural, Colom i el Món Cátala,
Barcelona, 1993.
-
Lecoy de la Marche, Le Roi René, sa vie, son administration, ses travaux artistiques
et literaires, d’après les documents inédits des archives de France et d’Italie,
París, 1875.
-
Lecoy de la Marche, Extrait des comptes et memoriaux du Roi René, París, 1873.
-
Nito Verdera, Cristóbal Colón originario de Ibiza y criptojudío,
Ibiza, 1999.
-
Albert Ronsin, Decouverte et baptême de l’Amerique.
-
Admiralty Charts and Publications, Norway Pilot,
volume II B, Somerset, England, 1999.
